Adéu, Joana
He llegit en una petita columna d’un diari que la poetessa Joana Raspall ha mort. La Joana feia poemes, per a grans i per a petits, de sentiments i coses properes, amb un llenguatge senzill i entenedor, que arribaven directament al cor d'infants i adults.
Poemes càlids i divertits que he compartit durant molts i molts anys amb alumnes i fills i que fan olor d’intimitat, de moment màgic, de tendresa. Parlar sobre nines, o pedres, o festes populars, o estacions, o un cigró des d’un vessant diferent i divertit, fa que puguem apropar els nens i nenes més petitons a la poesia.
Recordo fa molts anys, potser vint, amb uns nens i nenes vam treballar la seva obra amb murals representatius dels seus versos, musicant-ne alguns altres, una experiència bonica i enriquidora, que va culminar amb la visita de la poetessa a la nostra escola, una senyora gran, amable, encantadora que va despertar en els nens una barreja de dolçor i respecte. Recordo els seus ullets brillants d’emoció mentre li feien preguntes de com feia els poemes, com se li acudien les idees, i com ella, amb infinita paciència anava contestant una per una totes les seves preguntes, deixant-los bocabadats i meravellats amb les seves paraules.
D’una persona gairebé màgica van aparèixer poemes màgics, estonetes per compartir amb els nostres fills i filles, nebots, néts, alumnes o amics. Regalar un record, un poema, és fàcil, cal escollir el moment, la personeta i jo us recomanaria qualsevol poema de la Joana. Tot i que la seva obra va ser molt extensa, jo tinc predilecció pel Degotall de poemes, si teniu ocasió de fullejar-lo, busqueu el poema de la nina, descripció de la innocència infantil tan tendra i simple que emociona.
Gràcies, Joana, per 100 anys de poemes.